Criança conscient: què és?

4 ag., 2020

Criança conscient: què és?

Sempre, sempre, sempre, fem el millor que sabem pels nostres fills i filles. Ens els estimem amb bogeria i volem el millor per a ells i elles. Però a vegades ens queda aquella sensació a dins de si ho estarem fent realment bé. A vegades dubtem de si hi haurà una altra forma de fer-ho. I a vegades veiem clar que ens sentim superades però alhora impotents i limitades en “fer-ho millor”.

Podem acceptar que no en sabem més? Podem comprendre que nosaltres també estem aprenent? Podem permetre’ns equivocar-nos?

I per mi la gran pregunta seria: podem abraçar-nos quan ens sentim així?

Si ens n’adonem que en algun moment ens hem equivocat, podem mirar-ho de forma honesta sense jutjar-nos a nosaltres mateixes? Sense culpar-nos?

Crec que aquest és un punt important que marca la diferència entre el creixement i l’estancament. Quan ens fa por mirar les nostres ombres, les fem més grans. I amb el dia a dia de la maternitat estem veient ombres contínuament!

Coneixes alguna mare que no senti culpa en algun moment? Jo encara no n’he trobat cap! jejeje

Així que, amb aquestes línies, vull convidar-te a mirar aquestes ombres per uns minuts. Mirar-les des de la reflexió, lluny de judicis, pors i culpes, i dedicar-nos uns minuts a mirar en quin punt estem i on volem anar.

On pots trobar les teves ombres? No cal anar gaire lluny… com a mares tenim les oportunitats disponibles de forma gairebé constant perquè la criança pot arribar a ser molt intensa!

Fes una repassada ràpida als últims dies… què et preocupa? Què et molesta? Què et desagrada? Què et cansa? I com et sents amb això?

D’entrada, sempre que apareix la culpa a escena, ja tenim una gran oportunitat. Però, a més, qualsevol conflicte, per petit que sigui, ens està revelant molta informació si hi parem atenció: quan no es volen vestir i tenim pressa, quan es barallen per una joguina, quan llencen coses, quan ens enfadem perquè no es “porten bé”, quan ens molestem pel que la mare o la sogra ens diuen, quan marxar del parc acaba sent una situació de patiment, quan, quan, quan… Buf!

Hi ha dies que acabem realment esgotades amb la sensació d’estar controlant i lluitant i fent malabars, i donant i… et passa a tu també?

En moltes d’aquestes situacions, si posem atenció als nostres pensaments i a com ens sentim, apareixen pors, creences que ens limiten, culpes, ràbia, i sobretot una sensació tipus “això no hauria d’estar passant”.

Però no ens n’adonem i acaba sent molt desgastant perquè l’exterior (l’infant plorant, tasques per fer, la cuina per recollir, etc, etc) ens absorbeix tant que no parem atenció a l’interior.

I així la bola es va fent gran. Si petem, ens sentim culpables potser. Si seguim aguantant, podem arribar a sentir-nos esgotades emocionalment.

Però, saps què? Pots posar consciència a com et sents per dins amb tot el que va passant a fora i així la bola deixa de créixer.

Amb aquest exercici, els infants segueixen sent infants, per descomptat! Segueixen dient NO, segueixen els conflictes, segueixen les baralles, segueixen necessitant límits,…. l’exterior segueix igual i està bé que sigui així perquè és necessari d’alguna manera.

Però el canvi està a dins. Descobrint les nostres ombres, i les nostres llums. Coneixent-nos millor. Alliberant-nos del que ja no necessitem. Retrobant-nos amb nosaltres mateixes…

I aquí per mi és on sorgeix l’inici de la criança conscient. Viure la criança posant no només mirada a com acompanyem als infants sinó també al nostre propi procés de creixement personal.

És quelcom en la línia de: ja que hem de viure la criança, amb tots els seus conflictes i reptes, aprofitem-los per créixer!

No ens quedem amb la frustració, la impotència, en sentir-nos perdudes o amb la por de no estar-ho fent bé.

I no ens oblidem que els nostres fills i filles no necessiten mares perfectes. Necessiten mares humanes, que els ensenyin a aixecar-se, a aprendre dels errors, a curar-se les ferides, a estimar-se i a cuidar-se.

Així doncs, mirem què diu de nosaltres cada cosa que ens molesta. Mirem quines pors estan ocultes cada cop que ens enfadem. Mirem què ens vol mostrar cada preocupació.

I perquè ens pot ajudar això? Això ens mostra allò que tenim pendent per treballar en nosaltres.

Per exemple, si quan veig una baralla entre infants jo sento ràbia (i potser és inconscient) l’acompanyaré des de la ràbia. I com puc demanar-los que deixin de barallar-se si dintre meu tinc una batalla de pensaments i emocions? No puc. Perquè m’hi acostaré i ho miraré des de la ràbia que sento dins.

Ara, si jo em faig càrrec d’aquesta ràbia, deixo de projectar-la a l’exterior. Si jo puc estimar la meva ràbia, canalitzar-la, mirar-la, comprendre-la, per més que la segueixi sentint, el que tindré dins no serà la ràbia descontrolada, serà la mirada, la comprensió i l’amor. I quan estigui acompanyant des d’aquí, possiblement pugui adonar-me que la meva mirada cap al conflicte exterior ha canviat.

Si a tu t’ajuda o no t’ajuda ho hauràs de comprovar tu. Veure si té sentit per tu i si fa que hi hagi algun canvi en com vius la maternitat quan fas aquest canvi de mirada amb tot el que va passant.

Jo et puc compartir que per a mi ha suposat un abans i un després.

I, reprenent el que et deia al principi, que pels fills ho fem tot, per mi ha suposat una gran font de motivació buscar oferir un acompanyament diferent per començar a fer camí jo…

Per acabar, em sembla important recordar que eduquem moltíssim més per l’exemple que donem que no pas per allò que diem… I si nosaltres aprenem a escoltar-nos, respectar-nos, cuidar-nos, abraçar-nos, comprendre’ns, agrair-nos i acceptar-nos, no només serà un gran regal cap a nosaltres, sinó que estarem compartint amb els nostres fills i filles la importància d’aprendre a estimar-nos.

Anna Badia, Criar Amar Crecer

annabadia.com

imatge per acompanyar (Photo by Jordan Whitt on Unsplash)

Our Reader Score
[Total: 4 Average: 4.5]

admin

Leave a Reply

*


Aneu a la barra d'eines